El convent de les Egipcíaques, el convent de les penedides

img_2562m

Ja des de l’Edat Mitjana, la prostitució a la ciutat de Barcelona ja era un problema que es volia resoldre no només des de les autoritats eclesiàstiques sinó també des de les autoritats polítiques ja que aquesta professió anava en contra dels valors morals i socials de l’època, però també s’ha de tenir en compte, que moltes de les noies que exercien aquesta professió, era per necessitat econòmica: moltes elles no tenien família, ni marit que es poguessin ocupar d’elles i necessitaven uns ingressos econòmics per poder subsistir.

Situat a l’actual carrer  que porta el mateix nom, just davant de l’Antic Hospital de la Santa Creu, i al costat de la casa de la Caritat, sembla que des del 1410 ja hi havia un centre assistencial destinat a la seva reclusió sota la devoció de Maria Egipcíaca o Maria Magdalena; local que, casualment, o no, havia estat abans La Galera, una presó de dones que després va anar a parar al carrer de l’Hospital.

Conscients de la labor que feien i de la necessitat de tenir més locals d’acollida  al 1617 el Consell de Cent va autoritzar les carmelites calçades a tancar el carrer de Picalquers i fer-hi un col·legi monestir de donzelles recollides o de les penedides. Les carmelites calçades eren davant mateix de les Egipcíaques  separades només pel carrer de l’Hospital.

Tot i així, el nou convent va esdevenir petit i el Consell de la Ciutat va haver de comprar, el 1688 un terrenys al carrer de Sant Pau, on hi havia de feia temps el temple del convent, amb la finalitat aixecar una casa més gran on s’hi van acabar traslladant al 1699 malgrat que la construcció encara no s’havia acabat.

Com ja hem dit anteriorment, l’autoritat recloïa les prostitutes als convents de les Egipcíaques o al de les Penedides durant les festivitats religioses, però a part de les dones que anaven a parar al convent perquè l’autoritat les hi duia també n’hi havia que hi volien anar voluntàriament. Aquestes es trobaven amb l’entrebanc de les màfies i proxenetes pels què treballaven amb la vigilància i control que això suposava per elles. Per tal d’evitar-ho i poder-se’n escapar, quan hi havia una processó, moltes d’aquestes noies baixaven al carrer a veure-la, això no els ho podien prohibir, i quan passaven el grup de les Penedides o de les Egipcíaques, que ja estaven al cas de la situació, al passar a prop  dels bordells, els feien lloc a la filera i les noies que volien deixar la prostitució s’hi posaven amb discreció i silenci, seguien devotament  com totes les altres i entraven al convent amb la processó. En aquest cas, els matons dels bordells no hi podien fer res, elles ja eren al convent i, un cop dintre, no s’hi podien oposar. Dins dels convents, les noies trobaven en la vida del convent el suport i l’ajut de les antigues col·legues de professió i també un lloc tranquil i de vida reposada i, sovint també, una compensació econòmica perquè no haguessin de tornar al carrer. Davant aquesta situació, algunes s’hi quedaven i prenien hàbit, moltes feien vots, encara que alguns els hi eren prohibits per la seva condició de dones que no eren verges.

Publicat dins de Època Medieval, Barcelona, bordells, Consell de Cent, egipcíaques, Església, Hospital, María Magdalena, Medieval, Penedides, processor, prostitutes, Raval, Uncategorized | Deixa un comentari

De Casa de la Caritat a Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

31864614La Casa de la Caritat era un centre de beneficència que també va acollir, al llarg del segle XIX, tallers que servien en bona part per vestir i alimentar les persones que hi vivien. Actualment alberga un complex cultural format diverses institucions, com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la diputació de Barcelona, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i la Universitat Ramon Llull. Tots aquestes equipaments formaven part del conjunt l’església de Santa Maria de Montalegre, fundat per les monges de l’ordre de Sant Agustí a la segona meitat del Segle XIV i posteriorment ocupat pels jesuïtes fins al 1767, any en què la seva companyia de Jesús va ser prohibida i expulsada d’Espanya.

L’espai va quedar uns anys abandonat, i després es va fer servir amb finalitats militars, all 1802, Carles IV va ordenar la creació d’una Casa de la Caritat, per a poder hostatjar captaires, fatus, decrèpits, vagabunds, anormals…, amb l’objectiu de reduir una mica la misèria de la zona. És en aquesta casa on hi van anar a parar molts dels nens orfes entregats o nascuts a l’antic hospital de la Santa Creu. Allà, des del 1829, les carmelites de la caritat, els allotjaven, alimentaven i donaven una educació, testimoni del qual en queden les plaques en ceràmica amb dogmes del saber fer i estar que es troben a les parets del pati interior del què és avui en dia el CCCB.

Els nois també se’ls hi ensenyava un ofici perquè al entrar a la majoria d’edat es poguessin valer per ells mateixos i a les noies, se’ls proporcionava una llar on poguessin anar a treballar com a part del servei. Així doncs, la Casa de la Caritat es finançava d’una manera força autònoma, realitzant petites fires, balls o concursos, per donar a conèixer els nois i noies que hi vivien i fabricant productes com agulles, fideus, galetes o cotó, entre d’altres.

Per poder continuant sent autosuficients, el 1838 van aconseguir la concessió del servei funerari de trasllat de cadàvers al cementiri. També tenien serveis d’impremta. Al 1853, amb la publicació de lla Llei de Beneficència Pública la institució va passar a dependre de la Diputació de Barcelona. El centre com a tal va funcionar fins al 1956 quan les instal·lacions es van traslladar a les Llars Mundet i l’edifici va quedar novament abandonat fins al 1980 que es va incloure en el pla de reforma previst per all barri del Raval, convertint-se en el què avui es coneix com a Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Publicat dins de Barcelona, Caritat, Carmelites de la Caritat, Casa de la convanescència, Església, Hospici, Hospital, Raval, Sant Agustí | 1 comentari

Antiga Casa de convalescència: seu de l’Institut d’Estudis Catalans

images

Situat entre el carrer del Carme i l’antic Hospital de la Santa Creu, es troba la Casa de Convalescència, seu històrica i actual de l’Institut d’Estudis Catalans. Es tracta d’un edifici civil del segle XVII, que formava part del gran conjunt sanitari integrat per l’antic Hospital de la Santa Creu i que com el seu nom bé indica, va ser construït amb la finalitat d’acollir els convalescents de l’hospital perquè es poguessin acabar de recuperar de la seva estada a l’hospital.

I és que a l’Hospital de la Santa Creu, com en tots els hospitals medievals, els malalts solien jeure a terra, sobre flassades o màrfegues. Les condicions sanitàries no eren massa bones i per tant, era necessari tenir els convalescents apartats dels encara malalts perquè es poguessin acabar de recuperar sense tornar a caure malalts. Així doncs. al 1596 el prior de l’orde de Sant Joan de Jerusalem va aconseguir un espai per convalescents en la part construïda d’una de les naus del mateix hospital. Aquest espai, però va durar poc ja que l’augment de les necessitats hospitalàries van requerir aquest espai per a nous malalts.

Al 1622, incentivat per l’interès del bisbe de Barcelona en poder tenir aquest espai apartat, es va iniciar una nova campanya de captació de donatius implicant-hi la Diputació, el Consell de Cent i a particulars, de manera que al cap de 7 anys es van poder començar les obres per la construcció d’aquest nou annex a l’hospital dedicat als convalescents.

El projecte inicial de l’edifici, preveia tres plantes: a la planta baixa, menjadors, cuines, rebost i forn; a la primera planta, els dos dormitoris (un per homes i l’altre per dones) i la capella, i a la planta de dalt el guarda-roba.

Els principals mecenes per a la seva construcció en van ser les famílies benestants, com Lucrècia de Gualba, Pau Ferran, la família Soler, la família Astor i la família Cardona. Tots ells van deixar els seus béns a la institució i als pobres convalescents convertint-se, d’aquesta manera en els fundadors de la casa. Prova d’això i com a motiu d’agraïment, encara ara es poden veure els seus escuts d’armes representats a l’edifici com a elements decoratius.

Més enllà del valor arquitectònic i social, la Casa de Convalescència reuneix exemples cabdals de les arts plàstiques dels segles XVII i XVIII. Així doncs, per exemple, a la part interior del vestíbul de l’edifici,  s’hi troben deu plafons repartits per les parets on es narren episodis de la vida i martiri de Sant Pau. Aquests plafons son fets de ceràmica amb gran profusió d’emmarcaments, motius decoratius vegetals, gerros i gran riquesa de color.

A nivell arquitectònic, l’edifici també és d’una gran singularitat. Traspassat el vestíbul d’entrada ens trobem un pati central quadrat que es conforma com un claustre de dos pisos. La galeria baixa consta de grans arcs de mig punt sobre pilars rectangulars, mentre que el pis superior dobla el nombre d’arcs, recolzant-se sobre columnes toscanes. Al centre del pati hi ha un pou on s’hi recollia l’aigua de pluja amb un brocal coronat per la figura de sant Pau, com a agraïment al  mecenatge de Pau Ferran el qual, també va incloure el seu escut d’armes arreu de la construcció.

A la part superior, s’hi accedeix per dues escales: La primera d’elles, de dos trams, era denominada “de l’Administració”, i unia la zona de la planta baixa per on entraven els subministres a la Casa, amb les oficines on es portaven els comptes i l’administració. En els seus murs laterals, s’hi troba un altre exemple de la importància de les arts aplicades de l’època a amb els agafadors fets amb ceràmica policromada.

Publicat dins de Barcelona, Casa de la convanescència, Corts de Barcelona, Església, Hospital, Institut d'Estudis Catalans, Santa Creu, societat | Deixa un comentari

L’antic hospital de la Santa Creu: l’origen dels grans hospitals de Barcelona

220px-antic_hospital_de_la_santa_creu_de_barcelona_catalunya

Avui en dia, quan escoltem la paraula “Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau” tenim tendència a associar-ho automàticament a l’actual hospital o al seu recinte modernista recentment restaurat. Els més erudits, potser van més enllà i ho associen amb la sala de teatre que es troba al carrer hospital o amb la Biblioteca de Catalunya… Doncs bé, tots tenen raó. Però en aquest post, el què m’agradaria és donar a conèixer una mica més, els orígens d’aquest hospital i el seu primer edifici, avui reconvertit, en sala de teatre, seu de la Biblioteca de Catalunya, seu de l’Institut d’Estudis Catalans i seu provisional de l’Escola Maçana.

Per trobar el seu origen, ens hem de remuntar a la Barcelona del segle XV, quan a Barcelona hi havia diversos petits hospitals creats per ordres religioses o bé per persones privades amb una funció essencialment caritativa. Aquests centres depenien del Consell de Cent o del Capítol de la Catedral, tot i que la major part dels seus ingressos provenien de les almoines que rebien dels seus ciutadans.

És  principis del segle XV que, per tal de tenir-ne una millor gestió ambdues entitats van decidir unir els seus esforços creant un sol i únic hospital que pogués donar resposta a totes les necessitats hospitalàries del moment i una butlla de Papa Benet XII en va donar l’autorització final. S’inicia doncs, la construcció de l’Hospital de la Santa Creu, a partir dels hospitals d’en Colom (situat al costat), del Canonge Vilar, de Sant Llàtzer, d’en Marcúsd’en Desvilar

El fet d’escollir que el lloc de construcció fos al costat de l’Hospital d’en Colom, situat al barri del raval, no va ser per casualitat. Les normes higièniques del moment requerien que aquest tipus d’infraestructures sanitàries estiguessin llum de les zones densament poblades, lluny de la contaminació i on hi arribés aire fresc. El Raval, era ja dins la muralla de la ciutat però encara era zona de camps, de manera que, sense sortir de la ciutat, la nova construcció estaria dins un ambient més saludable. D’altra banda, el fet de construir-lo al costat d’un hospital ja existent, els facilitava la feina ja que en podien aprofitar moltes dependències o si més no, les pedres per la construcció, les quals, també provenien del fons de pedra destinada a l’ampliació de les Reials Drassanes de Barcelona.

Pel què fa al model de gestió d’aleshores, de la mateixa manera que es sostenia amb la caritat ciutadana, també es basava en la històrica obligació de la caritat cristiana, de manera que la gens que hi treballava i atenia als malalts, acostumaven a ser voluntaris. En el cas de l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, van ser la congregació de la Nativitat de la Mare de Déu les que se’n van encarregar; congregació formada per dones laiques dirigides espiritualment pels jesuïtes.

Però aquest hospital no només és important per ser el primer gran hospital de la ciutat de Barcelona, sinó també per altres fets que van fer que, a poc a  poc es convertís en un referent a nivell nacional i internacional, arribant a ser l’Hospital de Sant Pau que és avui en dia. Així, tot i que l’Hospital, inicialment va néixer per atendre als pobres, a poc a poc va anar adquirint altres funcions com per exemple, l’acollida dels nens orfes de la ciutat i rodalies. Era el mateix hospital que, després de criar-los, es preocupava de formar-los: els nens entraven d’aprenents als gremis de Barcelona, i les nenes rebien una dot de l’hospital si es casaven. Una altra preocupació important que tenia com a institució sanitària era que un cop curat el malalt, aquest sortís plenament recuperat de salut. Així, novament gràcies a la caritat ciutadana, es va construir i fundar al XVII la Casa de Convalescència, avui actual seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Publicat dins de Barcelona, Biblioteca Nacional de Catalunya, Caritat, Casa de la convanescència, Catedral, Consell de Cent, Hospital, Institut d'Estudis Catalans, Marcús, Medieval, Raval, romànic, Santa Creu, societat, Teatre | 3 comentaris

Sant Agustí Vell

images

Passejant per l’antic barri de la ribera de Barcelona, si entreu al centre cívic de Ciutat Vella, al costat del Museu de la Xocolata, us sorprendrà trobar les restes d’un antic claustre gòtic. Doncs bé, No és d’estranyar si tenim en compte la intensa història del barri i que en aquell mateix indret, 16 segles abans, s’hi havia instal·lat una comunitat de monjos seguidors de la regla de Sant Agustí.

Els agustins van ser una de les ordres presents a la ciutat de Barcelona, com a mínim de finals del segle X; i és que tradicionalment s’ha considerat que va ser a partir del pas per la ciutat de Sant Paulí de Nolla  s’hi van anar instal·lant les seves comunitats. Així, hauria deixat una primera comunitat que residien a Sant Pau del Camp.

Quatre segles més tard, al 1309 els agustins es van establir al carrer del comerç construint un nou monestir conegut actualment com a Sant Agustí Vell. L’església es va començar a edificar el 1349 però degut a les dificultats per obtenir donacions, per la gran quantitat de comunitats religioese que ja acollia la ciutat de Barcelona, i estar  a prop de la parròquia de Santa Maria del Mar, les  obres del convent es van allargar fins el segle XVIII.

Malgrat totes les destruccions, saquejos i incendis que el monestir va patir durant els segles XVIII, XIX i XX i de totes les seves conseqüents modificacions, se sap que la façana de l’església, no es va poder acabar mai i que en el seu interior a l’altar major, hi havia el retaule de Sant Agustí fet per Jaume Huguet i que actualment es pot contemplar al MNAC. També se sap que el monestir constava de dos claustres i que l’actual plaça de Sant Agustí formava part del convent com a pati de l’església, la tanca del qual es va enderrocar al 1855 amb les últimes reformes sofertes.

En efecte, per la seva situació, el aquest convent va patir successives destruccions i atacs per part de forces externes a la ciutat. Així doncs, durant el setge de Barcelona de 1713-1714 el convent va ser un dels principals punts d’enfrontament i l’11 de setembre de 1714 patí bombardejos quedant molt malmès. A això, se l’hi ha de sumar que dos anys més tard, per ordre de Felip V, el convent va ser en gran part enderrocat, al igual que tot el barri de la ribera, per poder construir la fortalesa de la Ciutadella. La resta que es va conservar del convent, va ser reconvertit en una caserna militar i durant uns anys, hi van conviure militars i monjos fins que al 1728, els monjos es traslladaren definitivament al nou convent, situat al carrer hospital del barri del raval.

Durant tot el segle XIX, en convent va anar passant de les mans dels militars a les mans dels religiosos: així, , el convent va ser utilitzat com a caserna militar entre el 1808 i el 1814; anys en què els monjos aconsegueixen recuperar-lo per complet iniciant les obres de reconstrucció malgrat les crítiques per part dels ciutadans de col·laboracionistes amb les tropes ocupants. Al 1835, el què quedava de convent es va incendiar, juntament amb d’altres parròquies i  monestirs de la ciutat. El convent, també va patir la desamortització de Mendizaval passant a ser la parròquia que avui en dia encara és.

Finalment, al segle XX, als inicis de la guerra civil espanyola, va tornar a ser atacat, essent incendiat de nou i saquejat i posteriorment essent ocupat pel sindicat d’Arts Gràfiques de Barcelona; i al 19, va ser l’escenari de la fundació de l’Assamblea de Catalunya.

Publicat dins de 1714, Època Medieval, Barcelona, Catedral del Mar, Església, Gòtic, Medieval, MNAC, Sant Agustí, Sant Pau del Camp, Uncategorized | Deixa un comentari

La capella d’en Marcús: petit gran tresor de Barcelona

descarga

Segur que més d’una vegada, passejant pel carrer Montcada, us ha sorprès veure-hi una capella, petita d’estil romànic, i us heu preguntat què deuria ser. Doncs bé, aquesta capelleta és la capella d’en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia i tot i que avui només se’n conserva la capella, aquesta formava part d’un conjunt format per un hospital per a pobres, un hostal per als viatgers i un cementiri el qual s’ubicava entre l’actual plaça de Marcús i el carrer princesa.

Construïda fora muralles al mitjans del segle XII, va ser finançada per Bernat Marcús, ric comerciant barceloní, amb moltes propietats a la ciutat comtal i de qui es diu que va arribar ser tan influent que fins i tot va intervenir en el consell de Ramon Berenguer IV.

La seva ubicació, tampoc no és a l’atzar. En efecte, pels seus negocis, Bernat Marcús necessitava molts missatgers, és per aquesta raó que la va fer construir prop de l’antiga Via Franca, antic camí romà que sortia de la ciutat cap a França, de la mateixa manera que va voler que la capella fos dedicada a la veneració de la Mare de Déu de la Guia patrona dels missatgers.

Al segle XIV la capella va passar a ser la seu de la “Confraria dels Troters” convertint-se en el punt de partida de la primera ruta de correus d’Europa. Aquest serveis de correus rebia la benedicció d’aquesta capella. El capellà beneïa els correus que sortien de Barcelona abans de partir i els traginers, en passar per la placeta, saludaven la seva patrona, fent “espetegar el fuet. Aquesta tradició va durar gairebé cinc segles.

Pel què fa a la seva estructura, la capella consta d’una sola nau coberta amb volta de canó i un sol absis pla. Degut a la seva integració a la ciutat, només se’n poden veure dues façanes, les quals, per la part superior estan decorades amb arcs cecs sota el ràfec[i]. La façana principal està coronada per un campanar de paret i té un porxo de fusta afegit posteriorment. Igual que el teulat i el seu interior, remodelat seguint l’estil neoclàssic degut a la seva reconstrucció del 1910 després que fos cremada durant la Setmana Tràgica de Barcelona.

Finalment, la capella d’en Marcús compta amb una cripta de tres petites naus.

[i]  Vora que sobresurt d’una teulada per protegir l’edifici contra la intempèrie.

Publicat dins de Època Medieval, Barcelona, Correus, Hospital, Marcús, Medieval, romànic, societat | 1 comentari

Sant Pau: del Camp al Raval

Captura

Potser un dels monestirs romànics més bonics que es conserven a la ciutat de Barcelona, Sant Pau del Camps va ser un monestir benedictí que es troba al vell mig del barri del Raval.
Tot i tenir-ne el testimoni físic de la seva existència, no se sap molt bé quan es va construir. El que si se sap, però, és que a finals del segle X ja es parla d’un monestir a les afores de Barcelona, dedicat al culte a Sant Pau. Se sap també, que al igual que va passar amb Sant Pere de Puel.les, degut a la seva situació fora-muralles, va ser víctima de les tropes d’Al-mansor quedant pràcticament destruir i essent abandonat per la comunitat. Es creu, però, que aquest monestir al què fan referència aquests primers testimonis era un monestir anterior al què avui en dia es visita. Fos com fos, però, deuria tenir prou autoritat ja que al 911, el compte Guifré Borrell hi fou enterrat, tal i com ens indica la làpida que s’hi va trobar.
El monestir fou novament reconstruir i restaurant dues vegades més fins que al 1117, probablement per iniciativa privada, . se’n va fer una tercera i última reconstrucció, unint-lo al monestir de Sant Cugat del Vallès per la seva millor protecció i creixement en notorietat.
Amb la construcció de la nova muralla de Barcelona feta al segle XIV, Sant Pau del camp va ser absorbit per la ciutat; passant, a partir d’aleshores, pel protectorat de diferents monestirs d’arreu de Catalunya. No obstant, no és fins al 1672 que s’hi va instal·lar el noviciat de la Congregació Claustral Tarraconense, que abans era a Lleida, i es va iniciar l’època de major esplendor. La comunitat va abandonar definitivament Sant Pau del Camp el 1835, amb la llei de desamortització de Mendizábal,
A partir d’aleshores el monestir va passar per diversos usos. El 1842 va esdevenir una escola, mentre que entre el 1855 i el 1890 es convertia en caserna militar. El 1879 fou declarat Monument Nacional gràcies a la intervenció de diversos ciutadans, entre els quals Víctor Balaguer. El recinte fou novament devastat el 1936. Des d’aleshores s’hi han fet diverses restauracions.
Al igual que el monestir de Santa Anna, La planta de l’església de Sant Pau del Camp es caracteritza per ser d’una única nau amb planta de creu grega. Aquesta nau té un absis amb dues absidioles i cimbori amb transsepte . L’interior és cobert amb volta de canó.
La portalada de l’església està emmarcada per dues columnes acabades en dos antics capitells visigòtics fets de marbre d’on arranca i acaba l’arquivolta de mig punt. Al timpà hi trobem representada la imatge de Crist en Majestat i amb el llibre a la mà esquerra i beneint amb la Dreta tal i com s’acostumava a representar a Jesús en època romànica. A banda i banda s’hi troben els apòstols Pere i Pau, identificats per la inscripció que es troba a sota, juntament amb l’Alfa i la Omega (símbols de Jesucrist) i una inscripció on es diu: “Aquesta porta és el camí del Senyor per a tots, el portal de l’horta de la vida. Veniu-hi tot passant per mi. Renard, per ell i per l’ànima de la seva esposa Ramona, va donar 7 morabatins per a fer aquesta església”
La façana està decorada amb la representació tetramòrfica dels evangelistes: Sant Marc (lleó); Sant Lluc (brau); Sant Mateu (àngel) i Sant Joan (àguila). A dalt de tot, hi trobem la representació simbòlica de la mà de Déu.
Tot l’exterior de l’edifici està decorat amb arcs cecs, típics del romànic llombard, acabats amb cares humanes, animals fantàstics i vegetals.
Però si hi ha alguna cosa important i sorprenent en tot el monestir per la singularitat dels seus arcs és el claustre. En efecte, els arcs són polilobulats, en trobem de tres i de cinc lòbuls, decorats amb frisos geomètrics o vegetals, mostren una clara influència musulmana a la vegada que els fa únics a tota Europa. Descansen sobre columnes geminades molt simples les quals són rematades amb capitells de l’època de transició derivats del corinti, però també en trobem d’altres clarament romànics amb representacions zoomòrfiques, d’animals fantàstics, i motius vegetals. Alguns són representacions historiades, com l’expulsió del Paradís d’Adam i Eva, o figurades com les sirenes, lluites de guerrers amb lleons o monstres, i els sofriments de la dona lúbrica
L’edifici està envoltat d’un jardí on hi ha l’antiga casa abacial, construïda a començaments del segle XVIII, damunt de la sala noble dels segles XIV-XV.

Publicat dins de Època Medieval, Barcelona, Església, Medieval, Raval, romànic, Sant Pau del Camp, Uncategorized | 1 comentari