L’església de la nostra patrona, la basílica de la Mercè

basilica-merce-1024x703

Situada a la plaça que porta el seu nom, en centre històric de Barcelona, la Basílica de la Mercè, una de les esglésies d’estil barroc i la segona església de Barcelona en assolí el títol de basílica menor, precedida únicament per la Catedral de Barcelona1.

Construïda entre 1765 i 1775, aquesta església ha sofert molts canvis i almenys existiren tres temples successius d’estils tardo romànic, gòtic i barroc. Així doncs, Construïda sobre una anterior d’època medieval, a ser la primera església de l’Orde Mercedari i que va tenir una ampliació en estil gòtic als segles XIV-XV. Formava un conjunt d’església i convent de la mateixa orde.

Aquests primers temples tardo romànic i gòtic, desaparegueren, per voluntat dels mercedaris. En els segles XIX i XX foren altres circumstàncies que perjudicaren la fàbrica de l’església.

A les darreries del trienni liberal, el 18 de gener de 1823, l’Ajuntament ordenà la demolició dels ponts damunt del carrer de la Mercè, tal com va fer a la plaça Nova i al mes següent una Reial Ordre suprimia el convent de la Mercè. D’altra banda, amb la llei d’Amortització de Béns Eclesiàstics de Mendizábal es produí l’exclaustració dels Mercedaris, convertint-se primer en escola i, actualment, en seu de la Capitania General de la Quarta Regió Militar.

De planta de creu llatina, la seva estructura interior es caracteritza per tenir una nau central ampla i dues naus laterals davant de les capelles, situades entre els contraforts hereus de l’estil gòtic, i un transsepte amb cúpula sobre el creuer. Aquesta cúpula, va ser construïda al 1888 i es va coronar coronada amb una imatge de la Mare de Déu de la Mercè destruïda el 1936 i substituïda el 1959 per una de més gran.

De l’interior en cal destaca la seva monumentalitat, mitigada per la seva delicada decoració en estil rococó, amb rics revestiments en marbre i estuc i complicades gelosies en les tribunes altes.

Finalment, com pràcticament totes les esglésies d’estil barroc, la façana presenta dos cossos d’altura articulats a través de pilastres d’ordre corinti. També n’és important destacat la seva paret ondulant, dissenyada d’aquesta manera per donar sensació de més amplitud. S’ha de tenir en compte, que quan es va construir, la plaça de la Mercè encara no existia i per tant, es volia trencar amb la confrontació de dues parets llises (la de l‘església i la de l’edifici del davant). Per acabar, un ample frontó triangular remata la part superior de la façana, reforçant-ne així el caràcter clàssic.
 

 

 

  1. El títol li fou concedit al 1918.

 

Publicat dins de Barcelona, Barroc, basílica, basílica de la mercè, Església, Mercè, Mercedari, plaça nova, Raval, Uncategorized | Deixa un comentari

Casa de l’Ardiaca: seu d’advocats i d’arxius històrics

14212289394_3da0eee58a_c

 

La casa de l’Ardiaca, situada davant de la capella de Santa Llúcia, de la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, i al costat del Palau Episcopal de Barcelona, destaca er ser un dels pocs edificis civils d’arquitectura gòtica que es conserven a la ciutat de Barcelona, així com per la seva bústia modernista que hi trobem a l’entrada.

Originària del segle XII, i construïda amb la finalitat de ser la residència de l’ardiaca de Barcelona, aquest edifici va anar canviant tant en el seu aspecte físic com en la seva finalitat. Així doncs, tres segles més tard de la seva construcció, va ser reformada tres segles més tard per l’aleshores ardiaca i president de la Generalitat, Lluís Desplà i d’Oms, a l’estil dels palaus contemporanis. En aquesta reforma però, el pati no es va poder construir al centre de l’edifici seguint els cànons de l’època de manera que es va situar a l’entrada. Aquesta reubicació del pati va ser a causa del poc espai en estar tocant la muralla romana, la qual és visible des de l’interior de l’edifici, a la planta baixa, així com els arcs d’entrada a la ciutat dels dos ramals de l’aqüeducte que portava l’aigua a la ciutat en aquella època.

L’any 1870 va ser comprada en subhasta per Jordi Altimira i Josep Garriga, aquest segon, responsable de la seva remodelació i annexament a la veïna casa del Degà. Això va suposar l’alteració i el trasllat de nombrosos elements originaris, transformant el pati original en claustre  de l’edifici, passant a convertir-se, 25 anys més tard, en la seu del Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Va ser precisament a principis del segle XX, quan el Col·legi d’Advocats va demanar a Lluís Domènech i Montaner la decoració de l’edifici. La bústia modernista que presideix l’entrada de l’edifici forma part d’aquesta nova decoració i pretén ser una al·legoria de la seva activitat, en aquest cas la justícia. De forma rectangular està formada pels relleus esculpits en marbre blanc d’una heura de set fulles, cinc orenetes, l’escut de la institució i una tortuga. Segons l’arquitecte els tres elements simbolitzaven la justícia que havia de ser ràpida i volar alt com ho fa l’oreneta, contràriament, l’heura simbolitzava els entrebancs burocràtics i els procediments administratius i la tortuga mostrava el pas al qual es mou la justícia.

Finalment, el 1920, l’edifici va passar a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona, i des d’aleshores n’és la seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L’adequació de l’edifici per a aquesta funció va suposar una nova reforma dirigida per Josep Goday. D’aquestes reformes, potser se’n han de destacar la gran palmera i la font que es troben al pati, i que el dia de Corpus Christi es guarneix amb l’ou com ball, així com les rajoles típicament noucentistes que decoren la planta baixa del pati i l’arramador de l’escala,

En obrir-se l’avinguda de la Catedral després dels bombardejos de la guerra de 1936-1939, es van enderrocar les cases adossades a la part exterior de la muralla i entre 1955 i 1962 es van remodelar les façanes.

Quatre anys mes tard, al 1924, la casa de l’ardiaca va ser declarada com a Bé Cultural d’Interès Nacional al 1924, quatre anys més tard de ser adquirida per l’Ajuntament de la ciutat.

Publicat dins de Ardiaca, Època Medieval, Barcelona, Bústia, Catedral, Col.legi d'Advocats, Corpus Christi, Domènech i Muntaner, Gòtic, Medieval, muralla, ou com balla, Palau Episcopal, plaça nova, Rec Comptal, Santa Creu, Santa Eulàlia, Subministrament aigua | Deixa un comentari

De mercat ambulant a reclam turístic de la ciutat: el mercat de la Boqueria

Entrance_to_Mercat_de_la_Boqueria_(01)

El mercat de Sant Josep  popularment conegut com la Boqueria o mercat de la palla, és un mercat municipal que es troba al costat de la Rambla de Barcelona. Actualment, consta de més de 300 parades ofertant una gran varietat de productes que tradicionalment han format de la cistella de la compra dels barcelonins i barcelonines, així com d’altres més exòtics. Això fa que sigui considerat com el mercat més gran de Catalunya, el més variat en oferta alimentària, i també el més visitat pels turistes.

Tot i que la Boqueia, tal i com la coneixem avui en dia, va ser inaugurada l’any 1836, els seus orígens es remunten en època medieval, com a mercat ambulant situat a l’aire lliure i fora muralles, situat davant el Portal de la Boqueria, on venedors ambulants i pagesos dels pobles i masies properes de les Corts i Sarrià, s’hi instal·laven amb la finalitat de vendre els seus productes. Aleshores, aquesta esplanada era fora de les muralles de la ciutat, cosa que permetia als pagesos estalviar-se l’impost d’entrada de mercaderies.

Però fins i tot abans del mercat de sant Josep, en aquest mateix indret hi havia el convent del mateix nom fundat al 1586 pels carmelites descalços -anomenats “els josepets”. A mesura que la Rambla va anant prenent importància com a passeig urbà al segle XVIII, es va considerar necessari treure algunes de les parades del seu recorregut i van ser desplaçades al costat de l’hort del convent, el qual va ser cremat el dia de Sant Jaume de 1835 pel mateix poble, juntament amb la resta de monestirs que hi havia a la rambla.

Amb la destrucció del convent, es va construir una plaça amb grans columnes voltada de porxos semblant a la plaça Reial, i a la que s’havia de donar el nom de plaça del Treball. Hi havia d’haver els jardins i brolladors i una columna molt alta de sentit monumental, al·legòrica al treball. Mentres s’acabaven aquestes obres, es va considerar oportú traslladar-hi el mercat de manera temporal al seu interior per tal de treure’l del mig de la Rambla; però finalment en va ser l’emplaçament definitiu. Les obres de cobriment es van iniciar el dia de Sant Josep de 1840 i no va ser fins 134 anys més tard que es va acabar i inaugurar la seva coberta metàl·lica actual.

Coincidint amb l’inici del Segle XXI el Mercat ha tornat ha renàixer comercialment i actualment es situa com un referent mundial. Prova d’aquest fet són el nombrosíssims premis rebuts, entre els que s’inclou el de millor mercat del món atorgat al Congrés internacional de Mercats celebrat a Washington DC l’any 2005.

Publicat dins de ambulant, Època Medieval, Barcelona, Boqueria, Carmelites de la Caritat, Mercat, muralla, Sant Josep, Uncategorized | Deixa un comentari

El monestir de les Petres Albes

Dedicat a la Mª Cristina per ser un dels llocs on sé que li agrada anar

1423139852682

Que el monestir de Pedralbes rebi aquest nom no és fruit de cap casualitat. El nom de mas Pedralbes està documentat des de l’any 986 i prové del topònim Petras Albas, en referència al color blanc de la pedrera del lloc on estava ubicat, als peus de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Construir so ta les directrius de la reina Elisenda, de forta inquietud espiritual, pretenia redimir els seus pecats i els de la seva familia.

El lloc seleccionat per la seva construcción va ser el mas Pedralbes, dins de l’antic terme de Sarrià, ja que era l’indret idoni per ser a prop de la cort de Barcelona i dels nuclis habitats, però lluny del bullici de la ciutat.

A l’hora de construir el monestir, es va aprofitar el desnivell del terreny que es va fer servir com a terrasses naturals junt amb algunes de les estructures del mas Pedralbes per edificar en tres nivells successius. Així, a la part més alta, s’hi va ubicar el dormidor o dormitori; al nivell mitjà, l’església, llindar entre el món material i l’espiritual, i al nivell inferior, els horts. A més, atesa la delicada salut del rei, Elisenda va fer construir un petit palau al costat del monestir on, al 1328, un cop mort el rei Jaume II. s’hi va trasladar des del Palau Reial major de Barcelona junt amb les dones de la seva familia; Palau que, a la mort de la reina, va ser enderrocat seguin les instruccions que ella mateixa havia deixat en el seu testament.

La seva construcción va ser molt rápida: l’1 de febrer de 1325 el papa Joan XXII atorgà la butlla que confirmava el permís per construir el monestir, i el 26 de març de 1326 els monarques col·locaren la primera pedra de l’absis de l’església, i un any més tard, es consegrava e conjunt monàstic en un acte solemne. Després de la cerimònia, hi va ingressar la primera comunitat formada per 14 monges i 15 novícies procedents del convent de clarisses de Sant Antoni de Barcelona.

Les donacions i el llegat testamentari de la reina, l’exempció del pagament de certs impostos parroquials i del bisbat, i la protecció de la casa reial i del Consell de Cent de Barcelona a partir del 1357 atorgaren al monestir una independència econòmica i una importància única dins l’Església arribant a disposar d’un important patrimoni que s’estenia arreu de Catalunya, i adquirint un pes polític i social que es va preponderar al llarg de la seva dilatada història.

El monestir mai va ser aliè al context sociopolític del país. Ja al segle XV, durant la Guerra Civil entre Joan II i la Generalitat (1472-1475), les monges es van veure obligades a abandonar per primera vegada el monestir, fet que suposà un trencament dràstic de l’esperit de la clausura. En esclatar la Guerra dels Segadors (1640), les monges van abandonar de nou Pedralbes i no hi van tornar fins tres anys més tard; i al 1714, amb la fi de la Guerra de Successió i el decret de Nova Planta, el monestir va perdre la protecció del dissolt Consell de Cent.

D’altra banda, l’ocupació del monestir durant la Guerra del Francès el 1810; la instal·lació de la Junta de Sanitat 12 anys més tard que va convertir el monestir en lloc d’observació de l’epidèmia de la febre groga; l’exclaustració de la comunitat per la desamortització del 1835-1838 d’entre altres fets van fer que el monestir, a principis del segle XIX, estigués en un estat de deteriroament important.

No és fins amb l’aparició del movient d’exaltació del sentiment nacional català que la ciutat de Barcelona no es plantejà de recuperar aquest monestir. Així doncs, sota la direcció de l’arquitecte Joan Martorell i d’acord amb els corrents impulsats per Viollet-le-Duc s’inicien unes obres de restauració que es van haver de suspendre fins al 1893, any en què es van reprendre gràcies al dot aportat per sor Eulària Anzizu, neboda d’Eusebi Güell molt propera a l’ambient cultural del darrer terç del segle XIX. El 1931, sota el govern de la Segona República, l’Estat va declarar el monestir monument historicoartístic nacional, juntament amb altres béns patrimonials de la ciutat de Barcelona.

Actualment convertit en museu i bé d’interes arquitectònic de la ciutat, constitueix un dels millors models del gòtic català, tant per l’església com pel seu claustre. Cal destacar el sepulcre de la reina Elisenda, que ofereix dos vessants, el que dóna a l’església, on apareix la seva imatge vestida com a sobirana, i el que dóna al claustre, on es mostra com a vídua i penitent. Si visitem el claustre del monestir ens podem fer una idea molt clara de com era la vida cotidiana de les monges que hi van viure al llarg dels segles. Així doncs, al voltant del claustre, s’hi poden veure un seguit de cel·les o habitacions de dia, on les religioses es retiraven per al seu recolliment personal; destaquen les pintures de la capella de Sant Miquel, encarregades l’any 1343 on s0hi veu una clara influència d’artistes reinaixentistes tan importants com Giotto, el taller dels Lorenzetti o Simone Martini. Completen la visita la sala capitular, l’abadia, el refetor, la cuina, les procures, el dormidor i la infermeria essent aqusta última un dels exemples més ben conservats d’edifici hospitalari del Renaixement.

Publicat dins de Època Medieval, Clarisses, Clausura, Consell de Cent, Elisanda de Montcada, Església, Gòtic, Jaume II, Medieval, Monestir reial, Pedralbes, Renaixença | Deixa un comentari

El convent de les Egipcíaques, el convent de les penedides

img_2562m

Ja des de l’Edat Mitjana, la prostitució a la ciutat de Barcelona ja era un problema que es volia resoldre no només des de les autoritats eclesiàstiques sinó també des de les autoritats polítiques ja que aquesta professió anava en contra dels valors morals i socials de l’època, però també s’ha de tenir en compte, que moltes de les noies que exercien aquesta professió, era per necessitat econòmica: moltes elles no tenien família, ni marit que es poguessin ocupar d’elles i necessitaven uns ingressos econòmics per poder subsistir.

Situat a l’actual carrer  que porta el mateix nom, just davant de l’Antic Hospital de la Santa Creu, i al costat de la casa de la Caritat, sembla que des del 1410 ja hi havia un centre assistencial destinat a la seva reclusió sota la devoció de Maria Egipcíaca o Maria Magdalena; local que, casualment, o no, havia estat abans La Galera, una presó de dones que després va anar a parar al carrer de l’Hospital.

Conscients de la labor que feien i de la necessitat de tenir més locals d’acollida  al 1617 el Consell de Cent va autoritzar les carmelites calçades a tancar el carrer de Picalquers i fer-hi un col·legi monestir de donzelles recollides o de les penedides. Les carmelites calçades eren davant mateix de les Egipcíaques  separades només pel carrer de l’Hospital.

Tot i així, el nou convent va esdevenir petit i el Consell de la Ciutat va haver de comprar, el 1688 un terrenys al carrer de Sant Pau, on hi havia de feia temps el temple del convent, amb la finalitat aixecar una casa més gran on s’hi van acabar traslladant al 1699 malgrat que la construcció encara no s’havia acabat.

Com ja hem dit anteriorment, l’autoritat recloïa les prostitutes als convents de les Egipcíaques o al de les Penedides durant les festivitats religioses, però a part de les dones que anaven a parar al convent perquè l’autoritat les hi duia també n’hi havia que hi volien anar voluntàriament. Aquestes es trobaven amb l’entrebanc de les màfies i proxenetes pels què treballaven amb la vigilància i control que això suposava per elles. Per tal d’evitar-ho i poder-se’n escapar, quan hi havia una processó, moltes d’aquestes noies baixaven al carrer a veure-la, això no els ho podien prohibir, i quan passaven el grup de les Penedides o de les Egipcíaques, que ja estaven al cas de la situació, al passar a prop  dels bordells, els feien lloc a la filera i les noies que volien deixar la prostitució s’hi posaven amb discreció i silenci, seguien devotament  com totes les altres i entraven al convent amb la processó. En aquest cas, els matons dels bordells no hi podien fer res, elles ja eren al convent i, un cop dintre, no s’hi podien oposar. Dins dels convents, les noies trobaven en la vida del convent el suport i l’ajut de les antigues col·legues de professió i també un lloc tranquil i de vida reposada i, sovint també, una compensació econòmica perquè no haguessin de tornar al carrer. Davant aquesta situació, algunes s’hi quedaven i prenien hàbit, moltes feien vots, encara que alguns els hi eren prohibits per la seva condició de dones que no eren verges.

Publicat dins de Època Medieval, Barcelona, bordells, Consell de Cent, egipcíaques, Església, Hospital, María Magdalena, Medieval, Penedides, processor, prostitutes, Raval, Uncategorized | Deixa un comentari

De Casa de la Caritat a Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

31864614La Casa de la Caritat era un centre de beneficència que també va acollir, al llarg del segle XIX, tallers que servien en bona part per vestir i alimentar les persones que hi vivien. Actualment alberga un complex cultural format diverses institucions, com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la diputació de Barcelona, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i la Universitat Ramon Llull. Tots aquestes equipaments formaven part del conjunt l’església de Santa Maria de Montalegre, fundat per les monges de l’ordre de Sant Agustí a la segona meitat del Segle XIV i posteriorment ocupat pels jesuïtes fins al 1767, any en què la seva companyia de Jesús va ser prohibida i expulsada d’Espanya.

L’espai va quedar uns anys abandonat, i després es va fer servir amb finalitats militars, all 1802, Carles IV va ordenar la creació d’una Casa de la Caritat, per a poder hostatjar captaires, fatus, decrèpits, vagabunds, anormals…, amb l’objectiu de reduir una mica la misèria de la zona. És en aquesta casa on hi van anar a parar molts dels nens orfes entregats o nascuts a l’antic hospital de la Santa Creu. Allà, des del 1829, les carmelites de la caritat, els allotjaven, alimentaven i donaven una educació, testimoni del qual en queden les plaques en ceràmica amb dogmes del saber fer i estar que es troben a les parets del pati interior del què és avui en dia el CCCB.

Els nois també se’ls hi ensenyava un ofici perquè al entrar a la majoria d’edat es poguessin valer per ells mateixos i a les noies, se’ls proporcionava una llar on poguessin anar a treballar com a part del servei. Així doncs, la Casa de la Caritat es finançava d’una manera força autònoma, realitzant petites fires, balls o concursos, per donar a conèixer els nois i noies que hi vivien i fabricant productes com agulles, fideus, galetes o cotó, entre d’altres.

Per poder continuant sent autosuficients, el 1838 van aconseguir la concessió del servei funerari de trasllat de cadàvers al cementiri. També tenien serveis d’impremta. Al 1853, amb la publicació de lla Llei de Beneficència Pública la institució va passar a dependre de la Diputació de Barcelona. El centre com a tal va funcionar fins al 1956 quan les instal·lacions es van traslladar a les Llars Mundet i l’edifici va quedar novament abandonat fins al 1980 que es va incloure en el pla de reforma previst per all barri del Raval, convertint-se en el què avui es coneix com a Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Publicat dins de Barcelona, Caritat, Carmelites de la Caritat, Casa de la convanescència, Església, Hospici, Hospital, Raval, Sant Agustí | 1 comentari

Antiga Casa de convalescència: seu de l’Institut d’Estudis Catalans

images

Situat entre el carrer del Carme i l’antic Hospital de la Santa Creu, es troba la Casa de Convalescència, seu històrica i actual de l’Institut d’Estudis Catalans. Es tracta d’un edifici civil del segle XVII, que formava part del gran conjunt sanitari integrat per l’antic Hospital de la Santa Creu i que com el seu nom bé indica, va ser construït amb la finalitat d’acollir els convalescents de l’hospital perquè es poguessin acabar de recuperar de la seva estada a l’hospital.

I és que a l’Hospital de la Santa Creu, com en tots els hospitals medievals, els malalts solien jeure a terra, sobre flassades o màrfegues. Les condicions sanitàries no eren massa bones i per tant, era necessari tenir els convalescents apartats dels encara malalts perquè es poguessin acabar de recuperar sense tornar a caure malalts. Així doncs. al 1596 el prior de l’orde de Sant Joan de Jerusalem va aconseguir un espai per convalescents en la part construïda d’una de les naus del mateix hospital. Aquest espai, però va durar poc ja que l’augment de les necessitats hospitalàries van requerir aquest espai per a nous malalts.

Al 1622, incentivat per l’interès del bisbe de Barcelona en poder tenir aquest espai apartat, es va iniciar una nova campanya de captació de donatius implicant-hi la Diputació, el Consell de Cent i a particulars, de manera que al cap de 7 anys es van poder començar les obres per la construcció d’aquest nou annex a l’hospital dedicat als convalescents.

El projecte inicial de l’edifici, preveia tres plantes: a la planta baixa, menjadors, cuines, rebost i forn; a la primera planta, els dos dormitoris (un per homes i l’altre per dones) i la capella, i a la planta de dalt el guarda-roba.

Els principals mecenes per a la seva construcció en van ser les famílies benestants, com Lucrècia de Gualba, Pau Ferran, la família Soler, la família Astor i la família Cardona. Tots ells van deixar els seus béns a la institució i als pobres convalescents convertint-se, d’aquesta manera en els fundadors de la casa. Prova d’això i com a motiu d’agraïment, encara ara es poden veure els seus escuts d’armes representats a l’edifici com a elements decoratius.

Més enllà del valor arquitectònic i social, la Casa de Convalescència reuneix exemples cabdals de les arts plàstiques dels segles XVII i XVIII. Així doncs, per exemple, a la part interior del vestíbul de l’edifici,  s’hi troben deu plafons repartits per les parets on es narren episodis de la vida i martiri de Sant Pau. Aquests plafons son fets de ceràmica amb gran profusió d’emmarcaments, motius decoratius vegetals, gerros i gran riquesa de color.

A nivell arquitectònic, l’edifici també és d’una gran singularitat. Traspassat el vestíbul d’entrada ens trobem un pati central quadrat que es conforma com un claustre de dos pisos. La galeria baixa consta de grans arcs de mig punt sobre pilars rectangulars, mentre que el pis superior dobla el nombre d’arcs, recolzant-se sobre columnes toscanes. Al centre del pati hi ha un pou on s’hi recollia l’aigua de pluja amb un brocal coronat per la figura de sant Pau, com a agraïment al  mecenatge de Pau Ferran el qual, també va incloure el seu escut d’armes arreu de la construcció.

A la part superior, s’hi accedeix per dues escales: La primera d’elles, de dos trams, era denominada “de l’Administració”, i unia la zona de la planta baixa per on entraven els subministres a la Casa, amb les oficines on es portaven els comptes i l’administració. En els seus murs laterals, s’hi troba un altre exemple de la importància de les arts aplicades de l’època a amb els agafadors fets amb ceràmica policromada.

Publicat dins de Barcelona, Casa de la convanescència, Corts de Barcelona, Església, Hospital, Institut d'Estudis Catalans, Santa Creu, societat | Deixa un comentari