Palau Episcopal de Barcelona

Palau_Episcopal

Un dels edificis que potser passen més desapercebuts per la majoria dels barcelonins és el Palau Episcopal de Barcelona o Palau del Bisbe.

Localitzat a la mateixa plaça nova (o plaça de la Catedral) a tocar de l’antiga porta romana de la ciutat, va ser construït a finals del segle XII i al llarg dels segles s’ha anat modificant i ampliant convertint-se, en certa manera, en un dels majors testimonis de l’evolució econòmica i social de la ciutat de Barcelona. I és que moltes de les seves reformes i ampliacions, es van dur a terme al mateix moment que episodis importants de la història de la ciutat.

El seu resultat, és un conjunt constructiu de planta força irregular com a conseqüència dels diferents projectes arquitectònics històrics i, en la que les diverses dependències s’organitzen al voltant d’un gran pati central. Aquest fet ha condicionat també l’existència de diversos nivells i terrasses de diversa composició estructural fruit de la seva evolució al llarg dels segles.  La seva complicada configuració arquitectònica té com a resultat un edifici de grans dimensions amb diverses façanes d’entre les que destaca la que es troba al carrer del Bisbe, on actualment es troba l’entrada principal a l’edifici.

En efecte, es tracta d’una façana  estructurada en tres grans bandes horitzontals (sòcol de pedra en planta baixa, planta noble i segon pis) i una gran portalada central emmarcada per dues parelles de pilastres jòniques de les quals neix un arc rebaixat. Damunt del fris, s’hi pot veure un escut amb els emblemes episcopals esculpits en pedra i amb la data de construcció d’aquesta façana (1769).

Aquesta porta és la que dóna accés al gran pati central del palau, datat de l’època medieval. Un cop a dins, al costat dret del pati, s’hi troba l’escala monumental d’accés al pis principal, el qual destaca per la galeria amb arcs de mig punt oberta en la façana; mentres que al segon pis s’hi observem finestres geminades (amb columna al mig) que permeten la il·luminació de l’actual sala de lectura de l’Arxiu Diocesà.

Una altra façana que crida l’atenció és la façana de l’edifici a Plaça Nova. Es tracta d’una de les grans ampliacions que es va realitzar al conjunt seguint l’estil neoclàssic propi del segle XVIII, època en què es va realitzar la façana. Aquesta façana, consta de quatre plantes: una de semisoterrani amb accés directe des de la plaça Nova; una primera de connectada interiorment amb el pati principal; una segona corresponent a la planta noble amb una sala, i una tercera paral·lela a la plaça Nova i que es rematada per un frontó triangular en el tram central

Originàriament, les entrepilastres de la façana estaven decorades amb pintures de Francesc Pla, de manera semblant al palau Moja de Barcelona. Pintures de les que encara avui se’n conserven restes al parament central de la planta noble

Els diversos treballs arqueològics que s’hi ha dut a terme, han permès establir una seqüència cronològica que anava des de finals del segle I fins al segle XIX. Així, sabem que a l’època romana, on actualment es troba el Palau episcopal, hi havia una domus romana que va ser ampliada i reformada durant els segles I i V d. C.

És a partir de l’edat mitjana que es comença a aixecar el Palau del Bisbe que coneixem avui en dia. Inicialment construir aprofitant la paret interior de la muralla romana, s’edifica una primera ala de dues plantes que, al segle XII, ja apareix com a patrimoni de l’església i com a residència del bisbe de Barcelona. També se sap per aquesta butlla papal, que l’edifici s’havia construir prop del Palau del Comptes.

Un segle més tard, i degut a la gran congestió demogràfica de la ciutat, el consistori va autoritzar la construcció d’un arc entre les dues torres de la porta Decumana unint així la torre que ja formava part del Palau Episcopal, amb la de la casa de l’Ardiaca, arc i torre que es veurà afectada entre els segles XV i XVII, quan, d’una banda es du a terme  la reforma de la «capella petita», situada al primer pis, sobre l’arc que uneix les dues torres de la muralla; i de l’altre, al 1614 es construeix un pont entre la porta Decumana i la d’Ardiaca. Aquest pont constava de dos nivells construïts amb setanta-cinc anys de diferència. El primer coincidia amb l’alçada de l’antic pas de ronda i amb l’actual planta noble de l’edifici i el segon permetia desenvolupar un corredor o passadís amb finestres de mig punt amb barana emmarcades per fines pilastres dòriques que serà enderrocat dos segles més tard per ordre de l’Ajuntament de Barcelona.

Al segle XVIII, amb l’enderroc de les ales dels carrers del Bisbe i Montjuïc del Bisbe es du a terme construcció d’un nou cos i es construeix la façana del palau que dóna al carrer del Bisbe i de la que ja hem parlat anteriorment.

Quant a barcelonartistica

Sóc PhD en TIC, llicenciada en Història de l'Art, diplomada en Turisme. M'apassiona tot allò que em fa veure el món amb uns altres ulls i descobrir aquells petits racons que fan que la nostra ciutat sigui com és.
Aquesta entrada ha esta publicada en Època Medieval, Barcelona, Església, Medieval, Palau Episcopal, plaça nova. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Palau Episcopal de Barcelona

  1. Retroenllaç: Casa de l’Ardiaca: seu d’advocats i d’arxius històrics | bARTcelona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s