La Catedral de la Santa Creu i de Santa Eulàlia: resultat de sis segles de construcció

images

Quan parlem de la Catedral de Barcelona la primera imatge que a molts ens ve al cap és potser la imatge de seva façana neogòtica, el record de les fires de Santa Llúcia que s’hi celebren per Nadal i un record borrós del seu interior. Però, en realitat, la nostra catedral és molt més. Quins són doncs els tresors que s’hi amaguen en el seu interior?

Se sap que al 599 d.C ja hi havia una basílica paleocristiana[i] situada aproximadament al mateix emplaçament on avui en dia hi ha la Catedral. Aquesta primera basílica, dedicada a la Santa Creu i posteriorment també a Santa Eulàlia (877), constava de tres naus separades per columnes  i un baptisteri de planta quadrada i piscina octogonal les restes de la qual encara avui es poden veure al Museu d’Història de Barcelonñññññññ5ta.

La basílica ca perdurar durant la època visigoda i, tot i que molt malmesa per la invasió musulmana d’Almansor[ii], es va mantenir en peu fins al 1046, any en què el compte català Ramon Berenguer I va decidir construir ampliar-la i adaptar-la als rituals catòlics. És en aquest moment en què es construeix el que s’anomena, la catedral romànica en l’emplaçament actual de la Catedral. L’església romànica seguia el model d’altres esglésies del mateix estil: tres naus amb tres absis[iii] escalonats i un pòrtic central i campanar.

Finalment, al segle XIII, durant el regnat de Jaume II el Just i coincidint amb les ampliacions de Santa Maria del Pi i de Sant Just i Pastor, es va començar a construir la catedral gòtica tal i com la veiem avui en dia, construcció que es va perllongar al llarg dels segles i no va ser acabada fins a principis del segle XX amb la construcció de la façana actual, sufragada per l’Industrial barceloní Manuel Girona en motiu de l’Exposició Universal que es va celebrar a la ciutat al 1882; i el cimbori[iv] encarregat i pagat pels seus fills.

Al 1298, any en què s’inicia l’ampliació gòtica, es va començar per la capçalera desmuntant progressivament l’església romànica de la que a la vegada, se’n van anar aprofitant elements, com ara la porta de Sant Iu. Això va permetre que en cap moment la catedral va estar en desús a la vegada que ens permet saber aspectes com per exemple, que la catedral actual va mantenir el mateix eix de l’església precedent o que el deambulatori actual es va construir al voltant dels absis romànics.

Si en mirem la planta i estructura, veiem que segueix l’estructura típica del gòtic català: una planta de tres naus amb un sol absis i deambulatori[v]. La seva estructura és ordenada, aprofitant els espais entre els contraforts per crear capelles que envolten tota la basílica. És a les capelles del deambulatori n trobem els vitralls originals d’època gòtica que omplen de llum l’absis, tots ells seguint el mateix esquema de tres carrers, el central amb la imatge de cos sencer d’un sant i els laterals amb decoració geomètrica o floral emmarcant els escuts reials de la ciutat, àngels, etc.

De l’interior també en cal destacat el cadirat del cor, datat del segle XIV i en els braços i escuts dels quals es concentren els conjunts escultòrics més importants on s’hi representen temes religiosos  i escenes de dansa, de jocs i de música. Pel què fa als murs del cor, pel seu interior son decorats amb mènsules representant a profetes de l’Antic Testament i l’accés al púlpit hi trobem una representació de l’escena de l’Anunciació. La part exterior dels mateixos murs van ser decorats durant el Renaixement amb escenes del judici de Santa Eulàlia i els seus 13 martiris.

Finalment, la capella de Santa Eulàlia, situada sota el presbiteri data de principis del segle XIV. Amb una bòveda aplanada, està dividida en 12 arcs amb una clau de volta que representa a la verge Maria amb el nen Jesús que col·loca la diadema del martiri a Santa Eulàlia. Al centre de la cripta, hi ha un sarcòfag d’alabastre sostingut per vuit columnes d’estils diferents i amb capitells d’ordre corinti daurats. Tot aquest sarcòfag està decorat amb relleus representant escenes dels martiris de la santa.

La Catedral de Barcelona té cinc entrades. La principal, d’estil neogòtic amb grans arcs i arquivoltes, consta d’una porta principal amb un mainell decorat amb una escultura de Jesús i   flanquejada per dues torres amb alts pinacles. Tota ella està ornamentada amb elements gòtics de línies verticals i amb gran profusió d’imatges d’àngels, sants i apòstols. El coronament exterior del cimbori està coronat amb una imatge de Santa Elena, mare de Constantí i qui, segons l’imaginari col·lectiu religiós, responsable de retrobar la Santa Creu.

La porta de Sant Iu és la més antiga i durant cinc-cents va ser la porta principal d’accés a la Catedral, possiblement per ser la més pròxim a la residència oficial dels Comtes de Barcelona. L’arc de la seva porta és un dels primers intents d’arc ogival del gòtic català. A sobre els pilars hi ha esculpits àngels músics que treuen el cap per la part exterior de l’arc. El timpà està decorat amb una escultura de Santa Eulàlia de finals del segle XIV.

La porta de la Pietat és una de les entrades exteriors del claustre amb un arc conoïdal flanquejat per pinacles. El timpà està decorat amb un relleu representant la Pietat rodejada per símbols de la Passió. Aquesta entrada es troba a la cantonada del creuer pel costat de tocant al claustre.

La porta de Santa Eulàlia és l’entrada que dóna directament al claustre de la Catedral. Al igual que la porta de la Pietat, es caracteritza per tenir un arc conoïdal amb el timpà decorat amb una escultura de Santa Eulàlia. Al seu costat hi ha una escultura del bisbe Francesc Climent que va costejar les galeries del claustre.

La porta de Santa Llúcia és l’entrada exterior de la capella d’aquesta santa i essent la tercera porta del claustre. D’època romànica es caracteritza per tenir cinc arquivoltes semicirculars, sustentades per tres pilastres adossades i dues columnes circulars per cada banda. Els capitells tant de les pilastres com de les columnes estan decorats amb figures animals i vegetals.

No podem parlar de l’exterior de la Catedral de Barcelona sense parlar de les seves gàrgoles i és que com a totes les catedrals gòtiques i edificis civils de la mateixa època, les gàrgoles jugaven un doble paper: d’una banda eren elements decoratius que en moltes ocasions servien per dissimular les canalitzacions per desaiguar els teulats quan plovia. Dins la tradició popular, les gàrgoles tenien poders màgics o divins i teníem com a funció espantar els mals esperits de manera que en sòl sagrat (l’interior de l’església) només hi podien entrar gent pura de cor i ment.

Però la decoració exterior de la Catedral de Barcelona, al igual que els seus murs exteriors, també són testimoni de fets que van passar a la ciutat i que es va voler recordar. Així, en una de les torres s’hi troba una escultura d’un cargol que, segons l’imaginari popular, respon a la venjança de l’arquitecte constructor de les torres a les banyes que la seva dona li va posar mentre ell treballava en la construcció i decoració de la catedral. La llegenda diu que l’arquitecte, en assabentar-se, va decidir fer-ho públic utilitzant aquest animal que, com ell, és banyut. També s’ha volgut interpretar aquesta figura del cargol com a metàfora de la lentitud en què van anar les obres o simplement com a recordatori de la plaga de cargols que la ciutat de Barcelona va patir al segle XVI.

[i] Art produït pels cristians o sota un patrocini cristià entre els anys 200d.C i 500 d. C
[ii] Militar i polític andalusí, cabdill del califat de Còrdova. Va viure entre els anys 938 i  1002d.C
[iii] Construcció adossada a la nau o les naus d’una església, normalment de forma semicircular. Acostuma a ser cobert amb una volta i a trobar-se darrere de l’altar o formant capelles.
[iv] Cos cilíndric o poligonal que serveix de base a la cúpula.
[v] Espai que envolta l’altar major de les esglésies i que aparegué amb l’objectiu de facilitar el trànsit dels fidels per l’interior dels temples sense destorbar les celebracions que s’hi celebraven simultàniament

Quant a barcelonartistica

Sóc PhD en TIC, llicenciada en Història de l'Art, diplomada en Turisme. M'apassiona tot allò que em fa veure el món amb uns altres ulls i descobrir aquells petits racons que fan que la nostra ciutat sigui com és.
Aquesta entrada ha esta publicada en Barcelona, Catedral, Medieval, Neogòtic, plaça nova, Sant Iu, Santa Eulàlia, Santa Llúcia, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a La Catedral de la Santa Creu i de Santa Eulàlia: resultat de sis segles de construcció

  1. Retroenllaç: Santa Anna de Barcelona | bARTcelona

  2. Retroenllaç: Santa Caterina: De convent reial a mercat de moda | bARTcelona

  3. Retroenllaç: L’antic hospital de la Santa Creu: l’origen dels grans hospitals de Barcelona | bARTcelona

  4. Retroenllaç: Casa de l’Ardiaca: seu d’advocats i d’arxius històrics | bARTcelona

  5. Retroenllaç: L’església de la nostra patrona, la basílica de la Mercè | bARTcelona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s