L’antic hospital de la Santa Creu: l’origen dels grans hospitals de Barcelona

220px-antic_hospital_de_la_santa_creu_de_barcelona_catalunya

Avui en dia, quan escoltem la paraula “Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau” tenim tendència a associar-ho automàticament a l’actual hospital o al seu recinte modernista recentment restaurat. Els més erudits, potser van més enllà i ho associen amb la sala de teatre que es troba al carrer hospital o amb la Biblioteca de Catalunya… Doncs bé, tots tenen raó. Però en aquest post, el què m’agradaria és donar a conèixer una mica més, els orígens d’aquest hospital i el seu primer edifici, avui reconvertit, en sala de teatre, seu de la Biblioteca de Catalunya, seu de l’Institut d’Estudis Catalans i seu provisional de l’Escola Maçana.

Per trobar el seu origen, ens hem de remuntar a la Barcelona del segle XV, quan a Barcelona hi havia diversos petits hospitals creats per ordres religioses o bé per persones privades amb una funció essencialment caritativa. Aquests centres depenien del Consell de Cent o del Capítol de la Catedral, tot i que la major part dels seus ingressos provenien de les almoines que rebien dels seus ciutadans.

És  principis del segle XV que, per tal de tenir-ne una millor gestió ambdues entitats van decidir unir els seus esforços creant un sol i únic hospital que pogués donar resposta a totes les necessitats hospitalàries del moment i una butlla de Papa Benet XII en va donar l’autorització final. S’inicia doncs, la construcció de l’Hospital de la Santa Creu, a partir dels hospitals d’en Colom (situat al costat), del Canonge Vilar, de Sant Llàtzer, d’en Marcúsd’en Desvilar

El fet d’escollir que el lloc de construcció fos al costat de l’Hospital d’en Colom, situat al barri del raval, no va ser per casualitat. Les normes higièniques del moment requerien que aquest tipus d’infraestructures sanitàries estiguessin llum de les zones densament poblades, lluny de la contaminació i on hi arribés aire fresc. El Raval, era ja dins la muralla de la ciutat però encara era zona de camps, de manera que, sense sortir de la ciutat, la nova construcció estaria dins un ambient més saludable. D’altra banda, el fet de construir-lo al costat d’un hospital ja existent, els facilitava la feina ja que en podien aprofitar moltes dependències o si més no, les pedres per la construcció, les quals, també provenien del fons de pedra destinada a l’ampliació de les Reials Drassanes de Barcelona.

Pel què fa al model de gestió d’aleshores, de la mateixa manera que es sostenia amb la caritat ciutadana, també es basava en la històrica obligació de la caritat cristiana, de manera que la gens que hi treballava i atenia als malalts, acostumaven a ser voluntaris. En el cas de l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, van ser la congregació de la Nativitat de la Mare de Déu les que se’n van encarregar; congregació formada per dones laiques dirigides espiritualment pels jesuïtes.

Però aquest hospital no només és important per ser el primer gran hospital de la ciutat de Barcelona, sinó també per altres fets que van fer que, a poc a  poc es convertís en un referent a nivell nacional i internacional, arribant a ser l’Hospital de Sant Pau que és avui en dia. Així, tot i que l’Hospital, inicialment va néixer per atendre als pobres, a poc a poc va anar adquirint altres funcions com per exemple, l’acollida dels nens orfes de la ciutat i rodalies. Era el mateix hospital que, després de criar-los, es preocupava de formar-los: els nens entraven d’aprenents als gremis de Barcelona, i les nenes rebien una dot de l’hospital si es casaven. Una altra preocupació important que tenia com a institució sanitària era que un cop curat el malalt, aquest sortís plenament recuperat de salut. Així, novament gràcies a la caritat ciutadana, es va construir i fundar al XVII la Casa de Convalescència, avui actual seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Publicat dins de Barcelona, Biblioteca Nacional de Catalunya, Caritat, Casa de la convanescència, Catedral, Consell de Cent, Hospital, Institut d'Estudis Catalans, Marcús, Medieval, Raval, romànic, Santa Creu, societat, Teatre | 3 comentaris

Sant Agustí Vell

images

Passejant per l’antic barri de la ribera de Barcelona, si entreu al centre cívic de Ciutat Vella, al costat del Museu de la Xocolata, us sorprendrà trobar les restes d’un antic claustre gòtic. Doncs bé, No és d’estranyar si tenim en compte la intensa història del barri i que en aquell mateix indret, 16 segles abans, s’hi havia instal·lat una comunitat de monjos seguidors de la regla de Sant Agustí.

Els agustins van ser una de les ordres presents a la ciutat de Barcelona, com a mínim de finals del segle X; i és que tradicionalment s’ha considerat que va ser a partir del pas per la ciutat de Sant Paulí de Nolla  s’hi van anar instal·lant les seves comunitats. Així, hauria deixat una primera comunitat que residien a Sant Pau del Camp.

Quatre segles més tard, al 1309 els agustins es van establir al carrer del comerç construint un nou monestir conegut actualment com a Sant Agustí Vell. L’església es va començar a edificar el 1349 però degut a les dificultats per obtenir donacions, per la gran quantitat de comunitats religioese que ja acollia la ciutat de Barcelona, i estar  a prop de la parròquia de Santa Maria del Mar, les  obres del convent es van allargar fins el segle XVIII.

Malgrat totes les destruccions, saquejos i incendis que el monestir va patir durant els segles XVIII, XIX i XX i de totes les seves conseqüents modificacions, se sap que la façana de l’església, no es va poder acabar mai i que en el seu interior a l’altar major, hi havia el retaule de Sant Agustí fet per Jaume Huguet i que actualment es pot contemplar al MNAC. També se sap que el monestir constava de dos claustres i que l’actual plaça de Sant Agustí formava part del convent com a pati de l’església, la tanca del qual es va enderrocar al 1855 amb les últimes reformes sofertes.

En efecte, per la seva situació, el aquest convent va patir successives destruccions i atacs per part de forces externes a la ciutat. Així doncs, durant el setge de Barcelona de 1713-1714 el convent va ser un dels principals punts d’enfrontament i l’11 de setembre de 1714 patí bombardejos quedant molt malmès. A això, se l’hi ha de sumar que dos anys més tard, per ordre de Felip V, el convent va ser en gran part enderrocat, al igual que tot el barri de la ribera, per poder construir la fortalesa de la Ciutadella. La resta que es va conservar del convent, va ser reconvertit en una caserna militar i durant uns anys, hi van conviure militars i monjos fins que al 1728, els monjos es traslladaren definitivament al nou convent, situat al carrer hospital del barri del raval.

Durant tot el segle XIX, en convent va anar passant de les mans dels militars a les mans dels religiosos: així, , el convent va ser utilitzat com a caserna militar entre el 1808 i el 1814; anys en què els monjos aconsegueixen recuperar-lo per complet iniciant les obres de reconstrucció malgrat les crítiques per part dels ciutadans de col·laboracionistes amb les tropes ocupants. Al 1835, el què quedava de convent es va incendiar, juntament amb d’altres parròquies i  monestirs de la ciutat. El convent, també va patir la desamortització de Mendizaval passant a ser la parròquia que avui en dia encara és.

Finalment, al segle XX, als inicis de la guerra civil espanyola, va tornar a ser atacat, essent incendiat de nou i saquejat i posteriorment essent ocupat pel sindicat d’Arts Gràfiques de Barcelona; i al 19, va ser l’escenari de la fundació de l’Assamblea de Catalunya.

Publicat dins de 1714, Època Medieval, Barcelona, Catedral del Mar, Església, Gòtic, Medieval, MNAC, Sant Agustí, Sant Pau del Camp, Uncategorized | Deixa un comentari

La capella d’en Marcús: petit gran tresor de Barcelona

descarga

Segur que més d’una vegada, passejant pel carrer Montcada, us ha sorprès veure-hi una capella, petita d’estil romànic, i us heu preguntat què deuria ser. Doncs bé, aquesta capelleta és la capella d’en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia i tot i que avui només se’n conserva la capella, aquesta formava part d’un conjunt format per un hospital per a pobres, un hostal per als viatgers i un cementiri el qual s’ubicava entre l’actual plaça de Marcús i el carrer princesa.

Construïda fora muralles al mitjans del segle XII, va ser finançada per Bernat Marcús, ric comerciant barceloní, amb moltes propietats a la ciutat comtal i de qui es diu que va arribar ser tan influent que fins i tot va intervenir en el consell de Ramon Berenguer IV.

La seva ubicació, tampoc no és a l’atzar. En efecte, pels seus negocis, Bernat Marcús necessitava molts missatgers, és per aquesta raó que la va fer construir prop de l’antiga Via Franca, antic camí romà que sortia de la ciutat cap a França, de la mateixa manera que va voler que la capella fos dedicada a la veneració de la Mare de Déu de la Guia patrona dels missatgers.

Al segle XIV la capella va passar a ser la seu de la “Confraria dels Troters” convertint-se en el punt de partida de la primera ruta de correus d’Europa. Aquest serveis de correus rebia la benedicció d’aquesta capella. El capellà beneïa els correus que sortien de Barcelona abans de partir i els traginers, en passar per la placeta, saludaven la seva patrona, fent “espetegar el fuet. Aquesta tradició va durar gairebé cinc segles.

Pel què fa a la seva estructura, la capella consta d’una sola nau coberta amb volta de canó i un sol absis pla. Degut a la seva integració a la ciutat, només se’n poden veure dues façanes, les quals, per la part superior estan decorades amb arcs cecs sota el ràfec[i]. La façana principal està coronada per un campanar de paret i té un porxo de fusta afegit posteriorment. Igual que el teulat i el seu interior, remodelat seguint l’estil neoclàssic degut a la seva reconstrucció del 1910 després que fos cremada durant la Setmana Tràgica de Barcelona.

Finalment, la capella d’en Marcús compta amb una cripta de tres petites naus.

[i]  Vora que sobresurt d’una teulada per protegir l’edifici contra la intempèrie.

Publicat dins de Època Medieval, Barcelona, Correus, Hospital, Marcús, Medieval, romànic, societat | 1 comentari

Sant Pau: del Camp al Raval

Captura

Potser un dels monestirs romànics més bonics que es conserven a la ciutat de Barcelona, Sant Pau del Camps va ser un monestir benedictí que es troba al vell mig del barri del Raval.
Tot i tenir-ne el testimoni físic de la seva existència, no se sap molt bé quan es va construir. El que si se sap, però, és que a finals del segle X ja es parla d’un monestir a les afores de Barcelona, dedicat al culte a Sant Pau. Se sap també, que al igual que va passar amb Sant Pere de Puel.les, degut a la seva situació fora-muralles, va ser víctima de les tropes d’Al-mansor quedant pràcticament destruir i essent abandonat per la comunitat. Es creu, però, que aquest monestir al què fan referència aquests primers testimonis era un monestir anterior al què avui en dia es visita. Fos com fos, però, deuria tenir prou autoritat ja que al 911, el compte Guifré Borrell hi fou enterrat, tal i com ens indica la làpida que s’hi va trobar.
El monestir fou novament reconstruir i restaurant dues vegades més fins que al 1117, probablement per iniciativa privada, . se’n va fer una tercera i última reconstrucció, unint-lo al monestir de Sant Cugat del Vallès per la seva millor protecció i creixement en notorietat.
Amb la construcció de la nova muralla de Barcelona feta al segle XIV, Sant Pau del camp va ser absorbit per la ciutat; passant, a partir d’aleshores, pel protectorat de diferents monestirs d’arreu de Catalunya. No obstant, no és fins al 1672 que s’hi va instal·lar el noviciat de la Congregació Claustral Tarraconense, que abans era a Lleida, i es va iniciar l’època de major esplendor. La comunitat va abandonar definitivament Sant Pau del Camp el 1835, amb la llei de desamortització de Mendizábal,
A partir d’aleshores el monestir va passar per diversos usos. El 1842 va esdevenir una escola, mentre que entre el 1855 i el 1890 es convertia en caserna militar. El 1879 fou declarat Monument Nacional gràcies a la intervenció de diversos ciutadans, entre els quals Víctor Balaguer. El recinte fou novament devastat el 1936. Des d’aleshores s’hi han fet diverses restauracions.
Al igual que el monestir de Santa Anna, La planta de l’església de Sant Pau del Camp es caracteritza per ser d’una única nau amb planta de creu grega. Aquesta nau té un absis amb dues absidioles i cimbori amb transsepte . L’interior és cobert amb volta de canó.
La portalada de l’església està emmarcada per dues columnes acabades en dos antics capitells visigòtics fets de marbre d’on arranca i acaba l’arquivolta de mig punt. Al timpà hi trobem representada la imatge de Crist en Majestat i amb el llibre a la mà esquerra i beneint amb la Dreta tal i com s’acostumava a representar a Jesús en època romànica. A banda i banda s’hi troben els apòstols Pere i Pau, identificats per la inscripció que es troba a sota, juntament amb l’Alfa i la Omega (símbols de Jesucrist) i una inscripció on es diu: “Aquesta porta és el camí del Senyor per a tots, el portal de l’horta de la vida. Veniu-hi tot passant per mi. Renard, per ell i per l’ànima de la seva esposa Ramona, va donar 7 morabatins per a fer aquesta església”
La façana està decorada amb la representació tetramòrfica dels evangelistes: Sant Marc (lleó); Sant Lluc (brau); Sant Mateu (àngel) i Sant Joan (àguila). A dalt de tot, hi trobem la representació simbòlica de la mà de Déu.
Tot l’exterior de l’edifici està decorat amb arcs cecs, típics del romànic llombard, acabats amb cares humanes, animals fantàstics i vegetals.
Però si hi ha alguna cosa important i sorprenent en tot el monestir per la singularitat dels seus arcs és el claustre. En efecte, els arcs són polilobulats, en trobem de tres i de cinc lòbuls, decorats amb frisos geomètrics o vegetals, mostren una clara influència musulmana a la vegada que els fa únics a tota Europa. Descansen sobre columnes geminades molt simples les quals són rematades amb capitells de l’època de transició derivats del corinti, però també en trobem d’altres clarament romànics amb representacions zoomòrfiques, d’animals fantàstics, i motius vegetals. Alguns són representacions historiades, com l’expulsió del Paradís d’Adam i Eva, o figurades com les sirenes, lluites de guerrers amb lleons o monstres, i els sofriments de la dona lúbrica
L’edifici està envoltat d’un jardí on hi ha l’antiga casa abacial, construïda a començaments del segle XVIII, damunt de la sala noble dels segles XIV-XV.

Publicat dins de Època Medieval, Barcelona, Església, Medieval, Raval, romànic, Sant Pau del Camp, Uncategorized | 1 comentari

Sant Pere de Puel.les, exemple de supervicència al llarg dels segles

350px-SantPerePuellesBarcelona-ant1909

Tot i que avui en dia només en queda l’església, convertida en parròquia, i que la seva comunitat va ser traslladada a Sarrià a finals del segle XIX, aquest monestir fundat al segle X està envoltat per una àurea de llums i ombres, patint tota mena de guerres i destruccions, però recuperant-se de totes i cadascuna d’elles fins arribar al seu punt de màxima esplendor al segle XIII, en el què va gaudir de grans privilegis per part de la reialesa catalana i la seva comunitat va arribar a tenir fins a 50 monges facilitant-ne així la seva subsistència.

Monestir benedictí femení fundat a l’actual plaça de Sant Pere, al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. En el moment de la seva fundació al segle XI es trobava fora muralles. Això va fer que patís totes les invasions d’Almansor. Amb la seva posterior reconstrucció gràcies al patrocini dels comptes de Barcelona, el seu voltant es va veure fortament modificat, fent desaparèixer, per exemple, l’església de Sant Sadurní, de la qual ja se’n tenia constància dels del segle IX.

Es creu que originàriament l’església d’aquest monestir deuria ser de planta de creu grega, al igual que l’església de Santa Anna, amb quatre braços iguals envoltant un espai central on hi havia un cimbori sobre el qual es va aixecar al segle XIV un campanar quadrat, anomenat Torre dels Ocells, s’hi afegiren capelles i altres elements constructius, com un nou campanar el segle XVIII.

Les diferents modificacions fan que ara sigui una església de tres naus i tres absis semicirculars els quals, són producte de la restauració de començament del segle XX. Fins aleshores, existia un cor gòtic, de planta poligonal, amb contraforts. A la nau septentrional es troba un espai cobert amb volta d’època gòtica. També s’hi troben unes impostes decorades, els elements més antics del monestir, que possiblement procedeixin de la primitiva església de Sant Sadurní.

El monestir tenia un claustre de dos pisos corresponents d’estil romànic del segle XII a sobre del cual, al segle XIV, s’hi en va aixecar un altre aquesta vegada, d’estil gòtic tal i com se’n té testimoni d’una obra realitzada per Jaume II al 1332. Sigui com sigui, aquest claustre fou enderrocat el 1873. Se’n conserven, però, deu arcs gòtics del segle XIII a les finques 1 i 3 del carrer Sant Ignasi de Terrassa.

A partir de finals del segle XVII,, a causa de la seva situació a tocar de la muralla que tancava la ciutat per aquest costat des de finals del segle XIII, va patir especialment els efectes dels conflictes bèl·lics que van tenir la ciutat de Barcelona com escenari. El 1697 un bombardeig de les tropes franceses en el marc de la guerra dels Nou Anys i poc després els diferents atacs a causa de la guerra de Successió.

Ja al segle XIX li va tocar patir les turbulències pròpies de l’època. La comunitat va patir diversos desplaçaments forçats, mentre el monestir era utilitzat de presó.

El 1873 va començar la demolició de l’antic monestir, els claustres romànic i gòtic es van enderrocar aquell any, conservant alguns elements, i la resta, excepte l’església parroquial, es va destruir pràcticament del tot.

El 1909, amb la Setmana Tràgica, l’església de l’antic monestir va patir els efectes d’un incendi que va afectar greument les seves estructures. La restauració de 1911 va alterar l’estructura de l’església.

De l’edifici original de la plaça de Sant Pere només en queda l’església, convertida en parròquia.

 

Publicat dins de Barcelona, Medieval, romànic, Sant Pere, Uncategorized | 1 comentari

Santa Maria del Mar: màxim exponent de la riquesa austera del gòtic català.

6189829718202912

Més coneguda com l’Església del Mar, Santa Maria del Mar és probablement l’obra més important de l’arquitectura gòtica a Catalunya, una de les esglésies més bonica de tota la ciutat; i és que quan l’anem a visitar, quedem fàcilment meravellats pel contrast entre el seu interior i exterior. Però la seva bellesa i singularitat, no és només deguda al seu estil, sinó també a la seva historia.

En efecte, contràriament a la construcció de les grans catedrals gòtiques  o com la mateixa  catedral de Barcelona, de construcció contemporània, Santa Maria del Mar no va anar associada al poder del clergat i de la reialesa sinó que es va establir, que hauria de pertànyer exclusivament al seu poble, com a únic responsable material del temple. Així doncs, en la seva construcció hi va participar tota la població del barri de la Ribera ja fos com a mà d’obra directa o sufragant-ne les despeses econòmiques que una construcció com aquesta comportava. En aquest sentit va ser molt important la intervenció dels descarregadors del moll de la Ribera, anomenats bastaixos, els quals carregaven a les seves espatlles i portaven fins al solar destinat a la seva construcció, les enormes pedres des de la pedrera real de Montjuïc i des de les platges, on estaven els vaixells que les havien portat a Barcelona. En agraïment, l’església els homenatjà representant-los en els capitells i en la decoració en bronze de les seves portes.

Per les circumstàncies de la seva construcció, Santa Maria del Mar (o de les Arenes) també pot ser considerada com a fruit de la voluntat i reflex de l’empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV ja que el lloc on es va construir, va ser a un barri situat a extramurs en el què la majoria de la població pertanyia als gremis relacionats amb l’activitat portuària i molt a prop, al carrer Montcada, els rics comerciants i nobles també hi començaven a construir els seus palaus.

Pel què fa al seu estil arquitectònic, Santa Maria del Mar destaca per la severitat de línies, l’harmonia de les proporcions i la simplicitat de l’estructura. Vist des de l’exterior, l’edifici presenta un aspecte massís i robust on hi predominen les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions. Contínuament se subratlla l’horitzontalitat, a través de les motllures, cornises i superfícies planes, com si es volgués evitar una excessiva sensació d’enlairament. Això també fa que, a nivell de la il·luminació interior, aquesta  sigui sempre molt plana, allunyada dels jocs de llum i ombra que es poden produir a altres esglésies gòtiques de la mateixa època.

Aquesta sobrietat, també es veu reflectida en la façana principal de la catedral. De nou, contràriament a altres catedrals gòtiques on la façana és ricament decorada amb relleus als arcs timpà i trencallums, la seva façana principal, emmarcada per les dues torres octogonals i els dos contraforts que emmarquen la Rosassa; es limita a la sòbria representació de Sant Pere i Sant Pau  a banda i banda de la porta i amb la verge Maria i Sant Joan al timpà d’aquesta.

El seu interior, de tres naus amb deambulatori i sense creuer, tot i també ser sobri de decoració (com podem apreciar en les parets nues i els grans pilastres també netes de tota decoració), contrasta amb el seu exterior i la robustesa es transforma en lleugeresa i agilitat en tot el seu conjunt.

Això és degut a que la seva construcció, es va basar en  el sistema de composició geomètrica conegut a l’Edat Mitjana per “ad quadratum”; és a dir: les naus laterals mesuren la meitat de la l’amplada o llum de la central; a la vegada, totes elles estan formades per quatre trams que són quadrats perfectes, la qual cosa permet reduir al mínim el nombre de suports, limitant-se a les 16 columnes octogonals dels capitells de les quals, en surten els nervis de les voltes de creuria, rematades amb esplèndides claus de volta. El fet que aquests no arribin fins al terra, permeten generar una major impressió d’igualtat de les naus i per tant, d’espai diàfan i homogeni en tot el seu interior.

Publicat dins de Època Medieval, Barcelona, Catedral, Catedral del Mar, Església, Gòtic, Medieval, Santa Maria de les Arenes, Santa Maria del Mar | 1 comentari

Santa Caterina: De convent reial a mercat de moda

antic-convent-sta-caterina

Segur que alguna vegada heu anat a passejar, comprar o menjar unes tapes al famós mercat de Santa Caterina, al costat de la Catedral de Barcelona. Però segur que no sabíeu que només un segle i mig abans en el mateix emplaçament, hi havia hagut un monestir reial, semblant al de Santes Creus o Vallfogona de les Monges. Doncs si, el Convent de Santa Caterina fou un convent dels dominics establert a Barcelona entre els segles XIII i XIX essent un centre de formació dominicana i de devoció catòlica de primer ordre a la ciutat.

Impulsat pel bisbe Berenguer de Palou (bisbe de Barcelona entre el 1212 i 1241 ) i fruit de negociacions amb la comunitat Dominica francesa, 1219 el monestir de Santa Caterina es funda a Barcelona.

Aviat, la primera capella que els religiosos havien edificat, es van quedar petita degut als nombrosos fidels que hi acudien i per la vida dels membres de la comunitat, de manera que nomes al cap de 4 anys de la seva fundació, el magistrat municipal els va cedir unes cases per construir nou convent al lloc d’una capella ja consagrada a Santa Caterina. Les obres per aixecar el nou convent en part es van fer gràcies a l’ajut econòmic de Jaume I qui, a més, els va atorgar el privilegi de ser monestir reial així poder-se abastir directament de les aigües que provenien del Rec Comtal.

El convent, com tot convent medieval, consistia en una església. A diferencia de la resta de monestirs (no reials) a més tenia dos claustres al voltant dels quals els membres de la congregació feien la seva vida i un hort.

L’església es caracteritzava per ser d’estil gòtic, va patir modificacions al segle XVI. Se sap que tenia l’entrada a la placeta de Santa Caterina l’entrada del qual es desplegava grandiosa perspectiva d’una nau central  semblant a la de l’església de Santa Maria del Pi. L’interior el formaven una gran nau central, coberta per set voltes per aresta[i] els arcs de les quals es recolzaven en els pilars divisoris de les capelles, les quals, es distribuïen als laterals d’aquesta nau central.

Les distàncies dels pilars no eren iguals per tant essent les capelles igualment desiguals, ja que unes eren més amples que altres, bé que, sent poca la diferència, l’ull no experimentat gairebé ho notava. El front d’aquests pilars, estava adornat amb motllures contornejades amb corbes còncaves i convexes.

Els arcs apuntats d’entrada a les capelles es recolzaven sobre uns capitells formats de fulles en els costats dels pilars i al seu interior eren cobertes per una volta d’aresta.

Sobre els arcs de les capelles, així com al voltant de la part superior de l’absis, hi havia 21 finestrals, situats tots al mateix nivell per la part superior. A la mateixa alçada de les finestres, i al centre de la façana principal, hi havia una gran rosassa, enterament igual al de la façana de la Catedral de Tarragona i al de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès.

El cor es situava sota la rosassa de la façana i  en elevació. La seva amplada ocupava tota l’extensió de la nau major, i el seu fons la distància que abastaven les dues últimes capelles. Aquesta obra, tot i està feta en acord amb l’estil arquitectònic general del temples, va ser posterior ja que inicialment s’havia col·locat al centre de la nau principal, envoltat per files de cadires de fusta que, amb la reforma, van ser traslladades al cor de l’església de Sant Just i Pastor.

Com hem dit anteriorment, el convent tenia dos claustres. Un primer claustre d’estil gòtic flamíger[ii] s’accedia per l’escala principal del costat del temple. Aquest claustre tenia planta rectangular, format per cinc grans arcs a cada costat llarg, i quatre en els curts. Cadascun dels arcs se subdividia en dos, que estaven recolzats per unes columnetes de marbre fetes d’una sola peça i adornades amb bases i capitells de marbre blanc ricament treballats. El pòrtic del claustre estava cobert amb unes voltes d’aresta que es recolzaven en els arcs més grans.

A la part superior. Només hi havia galeria pel costat que donava al temple i servia de pas cobert per comunicar amb el cor.

El segon claustre, de dimensions similars al primer, es comunicava pel costat septentrional amb el primer claustre a través de la paret que els separava. Es diferenciaven, però perquè els seus arcs de pedra eren de mig punt, les seves galeries més baixes que les de l’anterior. A més, pràcticament no tenia decoració només tenia edificades les galeries d’est i sud.

Finalment, el monestir comptava també amb un gran campanar que s’alçava sobre la segona capella seguint la sagristia. Es calcula que tenia una alçada de 41 metres. Se sap que tenia una base poligonal irregular i que a les seves quatre cares principals s’hi obrien finestres ogivals sense motllures ni ornamentació.

Malgrat la bellesa, importància i esplendor d’aquest monestir, no es va poder escapar dels bombardejos i posterior destrucció. Així, tot i que durant el setge de 1714 va ser víctima del bombardeig per part de les tropes de Felip V, no va ser fins ven entrat el segle XIX que no va ser realment destruït. La nit de Sant Jaume (25 de juliol) del 1835, època en què es produí l’exclaustració, l’edifici fou incendiat durant l’episodi de crema de convents, i a començament del 1837 es va enderrocar, amb l’objectiu de modernitzar la ciutat. En el seu lloc es va aixecar el mercat de Santa Caterina (1845), que es va reformar totalment i reobria altre cop el 2005 i del què podem gaudir avui en dia.

 

[i] Una volta ogival dividida en set compartiments

[ii] Es caracteritza per no tenir un centre difusor, per la qual cosa impera la diversitat. Coincideix amb el desenvolupament de l’art flamenc. És una època de relativa crisi, per la qual cosa desapareixen les grans empreses constructives del període anterior. A la península Ibèrica, per contra, es viurà un moment de reconstrucció, si bé va tenir una entrada tardana i una durada molt curta. D’altra banda, l’arquitectura religiosa cedeix terreny davant de la civil i militar. Llotges, ajuntaments, castells i palaus seran els protagonistes.

Publicat dins de Barcelona, Gòtic, Jaume I, Medieval, Mercat, Monestir reial, Rec Comptal, rec comtal, Sant Just i Pastor, Santa Caterina, Santa Maria del Pi, Uncategorized | 1 comentari